Sí, realment tinc por.
Tinc por d'entrar en l'oblit més fosc.
Us veig i veig escenes del meu pare amb mi.
Recordo que se li havia escapat alguna llàgrima i de seguida es col·locava unes ulleres fosques que li tapaven els ulls. Tot ell era un glaç, però que ara sé que dins tenia un cor calent.
Sé que m'estimava, sé que mai m'ha deixat penjat, mai m'ha deixat a la sort del que em pogués passar. Sempre m'ha protegit.
I un dia m'acompanyava en cotxe i me'l mirava mentre conduïa, atent a la carretera, amb les mans al volant, sense dir-me massa cosa, ell era així.
Però sabia que m'estimava...a la seva manera, però mai, mai m'ha deixat a la meva sort. Sempre m'ha protegit.
Però vaig oblidar el que feia i havia fet per mi, i va entrar en l'oblit i de tant en tant ens parlàvem, però com dos coneguts que un dia van tenir una mena de relació, aquella relació de pare i fill tant estranya...
I entre llàgrimes, agafant-li la mà un dia es va escapar i no vaig poder dir-li tot allò que sentia, tot allò que volia agrair-li. Volia dir-li t'estimo i volia arrancar-li un altre t'estimo...però va callar!! va callar per sempre més!! El meu dolor creixia cada minut que passava, perquè no podia abraçar-me a ell com de petit...va marxar buit, buit d'amor i em va deixar buit i sense esperança...I vaig cridar perquè volia a tornar a ser petit i sentir-me protegit pel pare, no volia créixer!!!
I ara vull que torneu a ser petits, per abraçar-vos ben fort!! per protegir-vos, per cuidar-vos...
Perquè us estimo, perquè mai, mai us deixaré a la vostra sort. Sempre us protegiré!!
Josep Ventura
